Amillo con su blog Histobenidorm, nos permite encontrar artículos y comentarios que ayuden a conocer el pasado y el presente de Benidorm
Mari Tere Sotorres.- El catedrático de Historia Francisco Amillo recibió la ‘Distinció Cultural Ciutat de Benidorm’ el próximo 9 de octubre, durante la celebración del acto institucional del día de la Comunidad Valenciana.
Con esta iniciativa se pretendía reconocer la trayectoria y contribución de Francisco Amillo al estudio y divulgación de la historia de Benidorm. Amillo. Fruto de su labor de estudio y recopilación publicó hace 
unos años la obra «Historia de Benidorm, de los orígenes a 1960», en la que hace un recorrido por los primeros asentamientos y la fundación del municipio hasta el «boom» turístico de mediados del siglo pasado. Autor de varios estudios y publicaciones, ha colaborado en diversos proyectos vinculados con la historia de la ciudad.
Este blog pretende ser un lugar donde todos los interesados en la “Historia de Benidorm” puedan encontrar artículos y comentarios que ayuden a conocer el pasado y el presente de Benidorm, una gran urbe turística en la actualidad pero que tiene detrás una fascinante historia de casi siete siglos.
Francisco Amillo Alegre es un catedrático de Historia que de Castellón llegó a los IES de Benidorm para aplicar docencia pura y dura, y aquí se jubiló. Cuando llegó a director de IES nº 4 intentó darle un nombre que estuviera en consonancia con la ciudad y recuperó la figura de Doña Beatriz Fajardo de Mendoza y Guzmán, Señora de Benidorm, Polop, Montealegre y Albuidete, que en tiempos de Felipe IV otorgó (1666) una segunda Carta Puebla a la ciudad, porque la primera Carta Pobla (1.325) otorgado por el Señor de Montjuit, el almirante Bernat de Sarrià, terminó por no funcionar. Sarrià fracasó en su intento y en 1503 desaparecerá como tal el que fuera municipio de Benidorm.
Amillo ha publicado diferentes artículos y libros sobre Benidorm, entre ellos la Carta Puebla de Beatriz Fajardo de Mendoza y Guzmán, que fue distribuida gratuitamente entre todos los alumnos de IES que llevaba su nombre y la cual se puede ver en su blog “Historia de Benidorm”
Discurso
En el acto de entrega que tuvo lugar en el Castillo de Benidorm, Francisco Amillo, se dirigió al publico presente con un discurso valiente e interesante, que a continuación les reproducimos íntegramente.
9 d’octubre 2016: Distinció Cultural Ciutat de Benidorm
Sr. alcalde, regidores i regidors, cossos i forces de seguretat, reines de les Festes, dames, majorales i majorals, entitats culturals, socials i festeres, persones i associacions guardonades en anys anteriors, amics i amigues, família i bona gent de Benidorm, bon dia a tots.
Hui és un dia gran per a tots els valencians. És una festa per a sentir-nos orgullosos de formar part d’un poble amb una llarga història i que, des de que assolí el seu autogovern, amb la seua capacitat d’iniciativa i esforç, ha assolit un notable desenvolupament econòmic i cultural.
Un desenvolupament que podria haver estat incomparablement superior si la mala administració i la corrupció, de la que tan a sovint ens assabentem pels mitjans de comunicació, no haguera estat tan terrible. A Benidorm hem patit retalls com a la resta de la Comunitat. Estem esperant des de fa massa anys la finalització de les obres de la Casa de la Cultura i de l’IES Pere Maria Orts. Terra Mítica ens costà als valencians una gran quantitat de diners i es va vendre per molt pocs. Tots recordem amb enyor les conferències, exposicions, concerts, representacions teatrals, etc, a la l’aula de cultura de la CAM, una Caixa d’Estalvis desapareguda per mala gestió i que ha deixat un gran buit en esta ciutat.
El llistat de greuges és massa conegut i no cal insistir-hi. La situació ha esdevingut tan dolenta que necessitem pensar que la Justícia posarà a cadascú al seu lloc i que, a tots els partits polítics, noves persones amb les mans netes, s’encarregaran d’administrar la “res publica” amb honradesa, procurant només el benefici de la població. L’esperança és l’últim que es perd i necessitem mirar el futur amb confiança.
Estem celebrant esta festa de l’autonomia valenciana a un lloc emblemàtic: a Benidorm, paradigma del turisme valencià. I dins Benidorm estem a un lloc paradigmàtic i dels més visitats del municipi, el Castell, un espai que ens remet als orígens d’esta vila amb quasi 700 anys d’història fascinant.
Per haver tret a la llum alguns aspectes d’eixe esdevenir històric de la nostra ciutat estic ara davant de vostés. Vull donar les gràcies a la comissió que em va proposar per a esta Distinció Cultural, al ple municipal que la va ratificar i al poble de Benidorm al que estes entitats representen. És un honor que m’ompli de satisfacció i que m’obliga a continuar amb l’activitat d’investigar i difondre la història d’esta ciutat en la que no he nascut però en la que he viscut i treballat tants anys que la sent meua i l’estime intensament.
Des de l’any 1950 la nostra ciutat ha tingut un desenvolupament econòmic espectacular. Però l’ha fet d’esquenes a la seua història i això ha tingut un preu: créixer destrossant el seu patrimoni. El lloc on ara es trobem es diu el Castell perquè ací s’alçava un element defensiu que durant 600 anys ha permés la seua supervivència com a poble. Va desaparèixer pels avatars de la Guerra del Francés. A continuació del Castell venia el casc històric de carrers sorprenentment rectes per a aquells temps i amb cases de com a màxim dues plantes. Això permetia carrers amb molta llum i una baixa densitat d’ocupació que feia agradable la vida d’uns veïns que es coneixien tots. Però a partir del 1950 s’edificà en altura i els carrers esdevingueren estrets, foscos i amb excessiva densitat de població. Tot açò s’hauria pogut evitar si s’haguera fet cas a l’almirall i historiador Julio Guillem Tato que va defensar la modernització del casc antic tot respectant la seua història, el seu sabor tradicional de poble i els seus elements patrimonials. El seu escrit tot demanant que no s’enderrocara l’hostal de la plaça de la Constitució és notable pel seu estil literari i pel gran amor cap al patrimoni benidormer que traspua. El valor històric d’eixe edifici era gran donat que l’existència d’un hostal a Benidorm es documenta des del segle XVII. Però l’hostal es va enderrocar… Només ens queden fotografies com les de Patty Stratton.
Per altra banda la remodelació en altura del casc històric es va fer ama-gant possibles elements arqueològics per por a que es retardaren o impediren les obres. Aparegueren restes d’època ibèrica i romana, però no es feren estudis arqueològics i no coneguem res d’eixos remots avantpassats de Benidorm. També per eixa causa tenim dificultats per conéixer el traçat de les antigues muralles de la vila medieval i del segle XVII.
La Séquia Mare, tot portant aigua de Polop, es va construir al segle XVII i va permetre la repoblació de Benidorm i especialment el seu gran creixement econòmic i demogràfic. Al segle XIX, fracassat l’intent de portar aigua potable des de la font de Carreres, es va utilitzar l’aigua de Polop per omplir basses i aljubs domèstics. Durant les grans sequeres de la II República i la Guerra Civil l’aigua de la Séquia Mare, transportada amb botes sobre carros i venuda pels carrers, va permetre el seu abastiment. Les actes de les sessions plenàries dediquen molt d’espai a explicar com es racionava un aigua molt escassa a raó d’un cànter per família però a un preu asse-quible per evitar especular sobre un bé de primera necessitat.
La Séquia Mare va permetre que Benidorm poguera beure fins a l’any 1960. A partir d’eixe moment esdevingué l’oblit, l’abandó i fins i tot la des-trucció d’infraestructures tres vegades centenària que havien permés la creació de Benidorm i la seua supervivència en moments difícils…
A la partida del Moralet hi havia una vil•la romana. S’estudià, es tornà a cobrir i ara està sota les instal•lacions de Terra Mítica. Ni tan sols l’informe arqueològic està accessible als ciutadans de Benidorm… Compareu amb el que s’ha fet a la vila romana de l’Albir.
Al Pla General d’Ordenació Urbana de 1956 es va incloure el projecte d’urbanització de la Cala que havia fet l’empresa Gargallo SA la qual cosa suposà pèrdues arqueològiques. Al final de la platja de Ponent, als peus del Tossal, hi havia com a mínim dos interessants jaciments d’època ibèrica dels quals pràcticament no queda res a causa de l’esmentada urbanització.
Un d’ells estava als voltants de la caserna de carrabiners. Segon el Pare Belda, que el va excavar a la dècada del 1940, darrere la caserna hi havia un tossalet amb nombroses peces d’argila de la deessa Tànit i va suposar que es tractava d’un santuari ibèric. Posteriorment, davant la caserna, el rector Luis Duart va trobar fragments de dues escultures ibèriques en pedra, un bou i un lleó. Ambdós animals, al món ibèric, es relacionaven amb les creences religioses funeràries la qual cosa reforça l’existència d’un lloc sagrat d’eixa època.
El segon jaciment estava al cim del tossal allargat que hi ha a l’inici de la platja de Ponent. Belda va escriure que hi havia una factoria púnico-ibèrica del segle IV aC. amb una muralla de carreus ciclopis. Tot desaparegué per la construcció d’habitatges.
També l’emblemàtic Tossal de la Cala ha patit els efectes del menyspreu pel patrimoni. Tot va començar quan es van fer un camí d’accés i un mira-dor al cim. El camí va tallar i destrossar una part del que aleshores es considerava un poblat ibèric i que hui sabem era un “castellum” o fortí d’època romana.
A la dècada de 1980 es va dur a terme la construcció de l’urbanització Montbenidorm. Es va fer un estudi que dictaminà la cota ocupada pel “castellum” i es va permetre edificar per baix amb la qual cosa es preservava el jaciment arqueològic. Però es va asfaltar i eixamplar el camí anterior, tot incrementant la destrossa. Inexplicablement es va destrossar amb maquinària pesant l’accés al “castellum” per tal de construir un restaurant, les obres del qual, afortunadament, mai s’han iniciat. Finalment al cim del Tossal es va construir la piscina de l’urbanització tot incrementant la destrossa feta al 1960 al construir el mirador. El veïns de Montbenidorm tenen la piscina amb millors vistes de Benidorm però a costa d’un patrimoni arqueològic de tots els veïns de Benidorm.
L’any 1990 es va aprovar el segon Pla General d’Ordenació Urbana de Benidorm i es va qualificar com sòl urbanitzable quasi tota la partida de Lliriets. Afortunadament la Conselleria de Medi Ambient va deixar en suspens la seua requalificació i també afortunadament tardà vint anys en pronunciar-se. Això ens ha permés gaudir tot eixe temps d’un patrimoni arqueològic, històric, etnogràfic i natural que amb el seu conjunt de fonts, séquies, basses, alcavons, llavadors, etc., és un magnífic exemple de la forma de vida rural dels nostres avantpassats.
Malauradament l’esmentada resolució de la Conselleria permet edificar fins a la cota de 400 metres. Això vol dir que elements tan emblemàtics con la bassa de Thous, el seu mas i tot un conjunt d’elements hidràulics tradicionals com aqüeductes, séquies, xorradors, aljubs, etc, poden ser destruïts en qualsevol moment. La sorprenent i valuosa font de la Reina també té un futur totalment incert. Afortunadament la font de Carreres amb la bassa i els alcavons de l’època de la Guerra Civil tenen garantida la seua supervivència per estar damunt d’eixa cota.
És de desitjar que alguna persona o entitat trobe una solució per a que este gran patrimoni de Lliriet es preserve per a que els ciutadans de Benidorm i els seus visitants puguen gaudir d’ell.
Als peus de la Serra Gelada hi havia un interessant aljub cobert que retenia les aigües de pluja que davallaven per un barranc de la Serra i regaven uns bancals pròxims. Era un exemple d’un tipus d’agricultura tradicional denominat “secà millorat”, típic de les àrides terres de la província d’Alacant. Inexplicablement va ser arrasat i només tenim unes fotografies que vaig fer l’any 2004.
No massa lluny d’eixe punt, al Pla del Cuartel, es troba l’única caserna de carrabiners que sobreviu a Benidorm. N’hi havia d’altres al Tossal de la Cala, al Castell i al Racó de l’Oix. Des de la seua arribada a Benidorm, cap a l’any 1830, el cos de Carrabiners ha estat molt vinculat a esta població. Tot i que la seua tasca principal era la repressió del contraban, també s’encarregava d’ajudar a la població en casos de calamitat, accident o disturbis
El cos de Carrabiners va ser dissolt en finalitzar la Guerra Civil perquè la majoria dels seus membres s’havien mantingut fidels al govern de la República, eixit de les urnes i al qual havien jurat fidelitat. Però encara tingué un altre càstig: l’oblit. Un oblit que caigué sobre ells el 1940 i s’ha mantingut massa temps i al que cal posar remei. Una manera seria mantenir en condicions eixa única caserna que encara es conserva a Benidorm com ja s’ha fet a l’Albir i a Altea. Haver-li llevat teules per a millorar un altre edifici del centre no sembla afortunat i em recorda el dit: “despullar un sant per vestir-ne un altre”.
L’enumeració d’actuacions desafortunades que he fet, encara que vos ha paregut llarga, és incompleta i confirma que cal posar remei al menyspreu cap al patrimoni, fins ara massa freqüent en esta ciutat.
Però també necessitem conèixer el que s’ha fet bé per a reforçar eixe camí. Entre les actuacions positives es troba la Torre de Morales, a la Cala. És cert que la seua restauració té alguns elements discutibles i que resulta incomprensible que es denomine de Morales quan hi ha una placa que ens informa de la data de construcció i del nom del seu propietari, Miguel Soler, amb la qual cosa hauria de denominar-se torre de Soler. Però l’important es que està en peu, no com la autèntica torre de Morales que estava un poc més cap a ponent, a la mateixa vora del barranc de Finestrat, i que va ser enderrocada en la dècada de 1960.
Sembla que a poc a poc la mentalitat està canviant i ja es parla de restauracions. Este mateix any hem pogut comprovar com l’Ajuntament restaurava un reduït sector de la Séquia Mare, es posava el seu nom a la glorieta pròxima i la Taula del Bon Profit posava un mural amb un plànol explicatiu de la séquia i el seu entorn. Esperem que açó siga només l’inici i que es tinga present la preservació del que encara queda de la Séquia Mare quan es redacten futurs plans d’urbanització.
No fa massa temps la premsa es feia ressò d’una proposta per a restaurar i posar en valor turístic el bunker o niu de metralladora del Racó de l’Oix, l’únic que es conserva dels sis que es van construir durant la Guerra Civil.
També em consta que la Taula del Bon Profit està fent esforços per a que s’intervinga en la torre de les Caletes per tal de frenar el seu deteriorament inexorable o, millor encara, fer-ne una restauració.
També és motiu d’alegria i esperança que es treballe al “castellum” del Tossal de la Cala i que quan finalitzen els treball arqueològics es consoliden les seues restes i es posen en valor turístic. Hem perdut algunes parts del jaciment però encara queda el suficient per a preservar-lo i esmenar passats errors.
Deia Ciceró que la Història és “mestra de la vida i testimoni dels temps”. Cal aprendre de la mestra història els errors dels nostres avantpassats i els seus encerts. Amb eixe coneixement del passat farem un present millor i oferirem un futur esperançat a les noves generacions.
Confie plenament en la capacitat de superació de Benidorm i motius no em falten. Un exemple: estem passant una sequera més terrible que la del 1978 però en eixe any Benidorm tenia uns 25.000 habitants i ara quasi els triplica. En aquell any la ciutat es quedà sense aigua i calgué abastir-la mitjançant vaixells-cisterna. Este estiu els turistes no s’han adonat de la sequera i molts residents tampoc. Al 1978 i 1979 baixà el nombre de turistes per l’escassesa d’aigua i enguany hem registrat xifres rècord d’ocupació…
I no ha estat per casualitat. Va ser fruit de nombrosos esforços per resoldre una escassesa d’aigua que posava en perill la supervivència de Benidorm com a ciutat turística. La seua capacitat de reacció va ser tan admirable que actualment el model turístic de Benidorm és totalment sostenible i estudiat amb interés a altres parts del món.
La Història ens permet conéixer que formem part d’una col•lectivitat viva, que al llarg del temps ha superat una sèrie de vicissituds que ens han conduït fins al moment pre-sent. Un present construït no sols amb el nostre esforç sinó també amb el de tots els que ens van precedir i que assentaren les bases del que hui som. A partir d’eixe conei-xement naix un vincle emocional que ens permet identificar-nos amb la nostra ciutat i sentir-la com a cosa pròpia. Conéixer la història i el patrimoni d’un poble és imprescin-dible per a tenir una entitat específica com a poble. El ser humà no pot amar el que no coneix. Per tant cal difondre la història de Benidorm i el seu patrimoni cultural. I no cal enfocar esta tasca sols com un deute moral o una càrrega econòmica sinó com una oportunitat: la cultura pot ser i hauria de ser, complement de la nostra oferta turística. En tenim un exemple recent: l’escenificació de la troballa de la Mare de Déu del Sofrat-ge per l’associació la Barqueta ha estat declarada d’interés turístic autonòmic.
Cal no subestimar el turisme cultural. Conéixer la història i el patrimoni del lloc que es vol visitar és un atractiu turístic més. En eixe sentit puc constatar que el blog sobre la història de Benidorm que estic mantenint rep visitants d’Espanya però també de Rússia, Alemanya, Gran Bretanya, França, etc. És evident que entre els nostres visitants hi ha persones amb interés per conèixer la nostra història.
I per finalitzar una xicoteta anècdota. Em deia un professor britànic: “Abans no volia visitar Benidorm però des de que se, pel teu llibre, que té història ja m’abellix visitar-lo”. La cultura, el patrimoni i la història no resten turistes, sumen. I si jo, amb la meua activitat, he pogut posar un granet d’arena per millorar eixa faceta cultural de la nostra ciutat hem sent molt honrat i feliç.
Senyores, senyors, moltes gràcies per haver escoltat amb paciència les meues paraules. Us desitge un feliç dia de la Comunitat Valenciana ple d’optimisme i de confiança en el futur perquè “entre tots ho farem tot”.
